12 d’ag. 2008

L'ESPLENDOR DE LA MEDITERRÀNIA

LIT DE LA MARE DE DÉU
La Fundació Amics del Patrimoni a l’any 2003, tengué en compta la gran quantitat i diversitat d'imatges que hi ha a Mallorca. Llavors, inicià un cicle de representacions de la Mare de Déu morta amb la intervenció d’artistes contemporanis, com és el cas de Teresa Matas, Pere Vidal, Pepe Dámaso, Chus Burés i Amparo Sard.
La Fundació ha editat un llibre que està a l’abast de tothom. El programa Visions del Patrimoni, presenta enguayn El Llit de la Mare de Déu, EL EXTREMO DE LAS FLORES, de l’artista brasiler EDER SANTOS que ha creat una instal·lació contemporània amb una imatge d’una Mare de Déu del segle XVII (Barroca), de l’església del Socors de Palma.
El Llit de la Mare de Déu estarà exposat de dia 13 d’agost a dia 16 d’agost de 19 a 20 hores, a Can Weyler (C/ de la Pau, 5. Palma).
LA FESTA D’ESTIU.
“La festa ha estat i serà un espai que permet l’osmosi entre realitat i fantasia, necessitat i desig, observació i imaginació, en definitiva, un moment i un lloc imprescindibles per al futur de la comunitat. La festa es un dels eixos en l’estructura del mercat de bens simbolics de la comunitat”. Es el que ens recordà en un recent article al diari de Balears Pere Fullana.

EDER SANTOS .
A rel de la presentació el passat mes de febrer a Madrid de l’obra titulada: “Suspensión y fluidez” de l’artista brasiler la critica dirà: “aquest treball posa de relleu el caràcter immaterial, màgic fantàstic i al·lucinador de la imatge electrònica, i reitera l’accent humanístic que caracteritza la producció d’Eder Santos”. Les mateixes paraules es podrien aplicar al muntatge que ell anomena “el extremo de las flores” i que podem contemplar a la seu d’Arca.
L’artista nascut a Belo Horizonte a l’estat brasiler de Minas Gerais, que fa frontera tant amb Rio com a Sao Paulo, manifestava a la presentació que com a coneixedor del barroc colonial de la seva terra natal, voldria que el seu muntatge quedes enquadrat dins el que anomenà “barroc electrònic”.
La relació d’Eder i el compositor de la peça musical que acompanya el muntatge, Paulo Santos, es molt estreta des de fa molts anys ja que Paulo, un llicenciat en història per la Universitat de Brasília, es membre destacat del grup musical Uakti .
Uakti, es el nom d’un ésser mitològic que vivia a la riba del riu Negre. Tenia el cos ple de forats que quan els travessava el vent emetien uns sons que encantaven les dones de la tribu dels Tukano. Els homes el perseguiren i el mataren. El lloc on fou enterrat nasqueren canyes que els indis usarien per a fer flautes de sons meravellosos com els produïts pel cos d’Uakti.
Aquesta llegenda recorda aquella d’Ossiris, precedent iconogràfic de la Mare de Déu Morta, on el déu dels egipcis era representat en forma d’estàtua ajaguda plena de forats on es dipositaven grans de blat que quan germinaven donaven idea de la “resurrecció” del déu i per extensió de tota la naturalesa.
La relació d’Eder amb la música es intensa. Ja el 1987 realitzava Uakti , el premiadissim curtmetratge de poc mes de sis minuts on els músics del grup feien la seva versió del bolero de Ravel. Igualment ha realitzats video-clips per artistes tan importants com Milton Nascimento o Paralamas do Sucesso.
De tota manera la preocupació de l’artista per la transcendència es fa evident a les seves perfomances com es el cas de; “Passagen de Mariana”, on set músics dins set tendes representen cada un del set pecats capitals, o a “Pincelulas” on juntament amb Paulo Santos i la poetessa Sandra Penna representaran el desenvolupament humà, tan des de el caire físic com l’emocional.
Igualment els titols de les seves vídeo instal·lacions son ben indicatius:”4 maneiras de playtear a eternidade”. A “doublê de corpo” Sandra Penna incorporà el poema que diu:
Vaig anar teixint mortalles.
No com Penélope:
Jo no les desfaig de nit
.
Igualment a Eder devem les realitzacions “Mentiras e humilhaçöes” o “Rito e expressäo”.
El extremo de las flores es un muntatge on els pètals de roses hi son ben presents com a totes les noces actuals. El llit de la Mare de Déu, no es mes que el talem nupcial de la Verge en el moment de la seva unió mística amb la Divinitat.
A mes els pètals es mouen de manera ascendent, com Assumpta es Maria en el moment de la seva “dormicio”.
Igualment es ben propi de barroc mallorquí l’escala de roses per aconseguir a traves del rosari accedir al cel. Es un bon exemple el quadre de Miquel Banus al convent dels dominics a Manacor.


FUNDACIÓ AMICS DEL PATRIMONI celebrà la inauguració pública del “Llit de la Mare de Déu d’Agost 2008” amb la festa l’Esplendor de la Mediterrània en honor de la dona de la cultura. Començà amb el pregó de l’humanista Pere Fullana i Puigserver.
Tot seguit es lliuraren els guardons a les dones del món civil més significatives en l’impuls de la cultura. Enguany les guardonades són: Eugenia Planas, periodista; Magdalena Aguiló, directora Fundació Miró; Cristina Ros, directora del Museu d’Art Modern i Contemporani Es Baluard; Joana Maria Palou, directora del Museu de Mallorca; Yannick Vu, artista i presidenta de la Fundació Yannick i Ben Jakober;Francisca Niell, directora Centre Cultural “Sa Nostra”; Margarita Pérez-Villegas, directora Caixa Forum Palma; Neus Cortés, directora Espai 4 – Casal Solleric; Mª José Corominas, crítica d’Art; Pilar Ribal, crítica d’Art .

Text complet del pregó pronunciat pel Sr. Pere Fullana i Puigserver

Amigues i amics,

A partir de Visions del Patrimoni arribam a l’Esplendor de la Mediterrània. En vísperes de la festivitat de la Marededéu morta, tenint el llit com a pretext, Eder Santos ens fa una proposta insinuant, talment com si ens volgués recordar la trascendència laica de l’art que desemboca amb la religió secular, la religió del poble, al marge o amb paral·lel amb els dogmes. És una forma més d’expresar la fe en la laïcitat i el respecte a la religió, perquè com afirma el sociòleg francès Marcel Gauchet, els deus sobreviuen, allò que ha mort definitivament és el seu poder.

Permeteu-me, idò, en aquest context fer algunes consideracions, a partir de la memòria i l’experiència personal. Cada persona és, d’alguna manera, allò que ha llegit i viscut; però també d’allà on s’ha criat i allà on ha arrelat, allò amb el que s’ha identificat i el projecte de vida amb el qual s’ha compromès. En aquest sentit, la meva generació s’ha format amb un discurs simbòlic masculí i una escola masculina. Per sort, la meva, va ser la darrera generació amb una formació lamentablement coixa. Feliçment, no hem viscut en un éspai mental ni físic tancat, sinó oberts, receptius i necessitats de la modernitat. Per això, hem cregut en una visió del món oberta, amb arrels sòlides amb una capacitat extraordinària per absorbir allò que alimentava de veritat la nostra personalitat.

Després d’anys d’aprenentatge en els tallers de la universitat, hem estudiat històries de dones i institucions femenines, hem desitjat sempre ser escrupulosament comprensius i profunds en les nostres análisis, però sabem que, el nostre, només representava el punt de vista d’un home. Aquesta mirada respectuosa, tanmateix, s’ha centrat fonamentalment en la contemporaneïtat. Fins al final del XVIII encara es discutia sobre el paper que les dones podien realitzar en la societat. Fins llavors Maria, la marededéu, simbolitzava el prototipus de dona, i la mariología en realitat era un tractat d’estamentalogia. La societat estamental reservava a la dona el paper silenciós, de servei i de suport a persones i projectes de control i de poder social o polític. Tímidament, les Societats Econòmiques d’Amics del País, incorporaren la dona a les seves tertúlies. Val la pena en aquest sentit, mencionar Gaspar Melchor de Jovellanos, sempre atent a aquesta problemàtica que sabé i volgué que la dona formés part d’aquelles societats econòmiques i ho aconseguí per primer cop a Madrid. A Mallorca, durant el seu empresonament, cercà continuament el protagonisme de la dona i mantingué una relació estreta amb algunes senyores il·lustrades. Això en una realitat, com la mallorquina, descrita, el 1839, per Joan Antoni de Cabanyes, un dels viatgers potser més desconeguts: “Segons m’asseguren, al final del segle passat es pot dir que aquest poble, excepció de la religió, era musulmà. Pels carrers no hi apareixia mai cap dona, exceptuant aquelles que anaven de ca seva a l’església, i ho feien sempre amb el cap cobert amb un mantells negres de roba espesa, i el rostre tapat gairebé del tot, exceptuant un ull descobert per poder caminar sense trevelar”.

En realitat no estam aquí per parlar d’històries de passat, ni de religió, ni de les mentalitats de l’avior. Aquí se viu intensament el present, en profunditat, amb la voluntad de ser dones i homes que treballam intensament en el taller de la igualtat i forjam un futur dissenyat per dones emprenedores i amb una visió que ja no té només la mirada posada en el passat, sinó que anuncia un temps nou. L’art, entre el qual hi ha tingut un pes extraordinari el de continguts religiosos, és el reflex dels valors i de l’univers mental del nostre poble. En la marededéumorta hi ha reflectida una vida, una forma d’entendre el món, segles viscuts a ritmes diferents, però marcats sempre per la roda del temps. Al costat de la imatge, l’alfabeguera, la vegetació, la vida que perfuma els essers vius, la vida que brolla de la mort. El culte a la marededéu morta també és el reflex de la història de la religió en la contemporaneïtat. La nova teologia, sorgida durant els quaranta i els cinquanta, preparava el terreny a la teologia de la mort de Déu, la teologia de la ciutat, tan extraordinàriament elaborada per Harvey Cox. Paradoxalment, a partir de 1950, arran de la proclamació del Dogma de l’Assumpció de Maria, s’iniciava també la mort de Maria, s’enterrava definitivament una forma d’entendre la feminitat d’altre temps. Els dogmes havien deixat de ser el combustible que movia la locomotoria de l’Església, i aquesta cedia el seu lloc als nous paradigmes socials.

Escrivia Rufino Aldabalde, un clergue basc, el 1931: “el món serà allò que vulgui el món femení, cal transformar la dona perquè aquesta, a la vegada, ho transformi tot”. Vivim ja aquest temps en que tot s’ha transformat profundament. Felicitats a totes les que treballau per sembrar un model cultural nou, perquè des dels vostres llocs de responsabilitat canalitzau aspiracions i sensibilitats noves, arriscades, questionau profundament els models de poder que persisteixen a l’empara de les inèrcies de la història. Felicitats a totes, felicitacions a Arca, a la Fundació Amics del Patrimoni i a tots els col·lectius i individus que feis possible que moments com aquests adquireixin una personalitat pròpia i es facin un lloc en la roda que dona sentit als nostre ésser en societat.

Aquest acte vol esser una nova litúrgia, una forma trascendent, que ens brinda l’oportunitat de reconéixen’s com a éssers místics, contemplatius i observadors. En qualitat de contemplatius podem afirmar que aquells grups i individus que treballen en les fronteres de la nostra societat observen un poder imparable de la dona. Una anàlisi que coincideix amb la d’alguns sociòlegs de la religió. Per això, modestament, vull finalitzar amb una cita del professor de sociologia religiosa de la Univesitat Complutense de Madrid, Rafael Díaz Salazar: “Però si la religió, en les seves diferentes manifestacions, no és el sol sí que es pot considerar la lluna amb les seves fases diferents. D’una manera figurada podem afirmar que la religió s’ha tornat més deesa que déu, en una accepció no molt feminista, és a dir ja no és el centre del poder, ni és el que ho estructura tot, però il·lumina durant la nit, alegra la festa, provoca una mirada en direcció a un espai immens, manté l’interrogant sobre l’infinit i allò encara no suficientment conegut. Els humans observam poc la lluna, però ens servim d’ella, la necessitam i quan la contemplam adquirim una dimensió nova”.

La vostra presència, l’experiència i el compromís que manteniu amb la ciutadania, des de la cultura, minimitza qualsevol intervenció i parlament d’altri. Esperem que a partir d’aquesta generació mai més cap dona no hagi de tornar a repetir allò que escrivia la poetesa Maria Verger després de visitar la seva amiga Maria Mayol, a Sóller, en aquella Mallorca dels anys vint del segle passat: “Na Maria Mayol i jo, entaulàvem una conversa amenísima de diversos assumptes intel·lectuals, que em proporcionà unes hores de joia poques vegades viscuda, ja que la majoria de les amigues són argila abillada, on no troba eco el ressò purificat i selecte de l’esperit”.

Moltíssimes felicitats a totes i a tots.

Pere Fullana i Puigserver
, 12 d’agost de 2008.



diariodemallorca.es 12-8-2008 Una ´Verge´ en ascensión floral
dBalears.cat 12-8-2008 La Fundació Amics del Patrimoni ha encarregat a l’artista brasiler Eder Santos la creació del tradicional llit de la Mare de Déu

diariodemallorca.es 13-8-2008 Un guiño mariano a la cultura en femenino

diariodemallorca.es 13-8-2008 Amics del Patrimoni convierte a la mujer en el ‘Esplendor de la Mediterrània’