embARCA't: "Els convents dels ordes mendicants d'Inca: Sant Domingo i Sant Francesc"

Dins el cicle de visites als pobles de Mallorca, recorregut pels "Els Convents dels ordes mendicants d'Inca: Sant Domingo i Sant Francesc", a càrrec de l'historiador Pere Rayó.

SANT DOMINGO – INCA

Els dominics s'establiren a Inca l’any 1604. El convent fou fundat pel frare dominic inquer, Antoni Torrens i fou el quart i últim de l’orde dels dominics que es va fundar a Mallorca. El 1664 es posà la primera pedra a l'església actual, que fou beneïda el 1689. El claustre és construí molt més tard que l’església, ja que es començà a finals de 1730. Els dominics d’Inca patiren la primera exclaustració el 1821, però el 1823 tornaren al seu convent. L’exclaustració definitiva es va produir l’any 1835. Durant gran part del s. XIX es mantingué l’ús religiós de l’església, culte que continua fins ara. L’any 1962 l’església fou convertida en parròquia. S’hi feren obres que consistiren en la reforma del presbiteri, consagrant un nou altar l’any 1966, i en l’edificació d’un campanar el 1969, després d’esbucar l’antiga espadanya, que sobresortia per damunt la façana principal. La darrera restauració, consistent en una neteja general i una nova il·luminació, es va dur a terme l’any 1993.

Exterior de l’església

La façana llisa, tota de pedra viva, acaba en una cornisa de quart bocell. L’única decoració es troba a la portada i en el rosetó. La portada, barroca, consta de dues pilastres de pedra estriades amb capitells jònics, les quals aguanten l’entaulament i la cornisa. Damunt el portal s’obri una capelleta amb les imatges que representen a la Mare de Déu donant el rosari a Sant Domingo. El rosetó és l’altre element arquitectònic destacat de l’enfront.

Interior de l’església

L’església té una sola nau de cinc trams, capelles laterals rectangulars situades entre els contraforts i absis trapezoïdal. La nau és coberta amb una volta de canó, dividida per arcs faixons de pedra viva que transmeten la força a les pilastres amb capitells jònics, col·locades entre les capelles, les quals s’obrin davall arcs de mig punt i estan cobertes, també, per una volta de canó. Les capelles del primer tram, situades a banda i banda del cor, són més baixes i estan cobertes amb volta de creueria. El cor es troba a l’entrada de l’església i es sostingut per un arc carpanell i una volta ogival.

La capella del Roser, del mateix estil que l’església, fou iniciada el 1666. Té dos trams coberts amb volta de canó i acaba en un absis rectangular. Té un petit cor, a l’entrada, i capelles rectangulars poc profundes.

Claustre

El claustre, bastit en el s. XVIII, té forma quadrada i un alçat de dues plantes i porxo. Les quatre façanes que miren al pati estan fetes de marès. A la planta baixa hi ha, a cada costat, set arcs carpanells aguantats per columnes d'ordre jònic, fetes de pedra viva. A la planta noble s'obren tres finestres balconeres a cada un dels costats i, en el porxo tres finestrons atrompetats col·locats damunt les finestres de la planta inferior. Les galeries que envolten el pati estan cobertes per un embigat, emperò en els quatre angles la coberta és de volta d'aresta.
Després de la seva acurada restauració, el claustre de l'antic convent, s'ha convertit en una de les obres arquitectòniques més importants del patrimoni artístic inquer.

Retaules

Destaquen els retaules següents:

Retaule de la mare de Déu del Roser i de l’Assumpció – 1592/1593

Aquest retaule fou pintat per Gaspar Oms per a les confraries del Roser i de l’Assumpció (paraires) de la parròquia de Santa Maria la Major. Fou depositat en aquesta església conventual l’any 1893.

El quadre central representa la Mare de Déu i el Nin entregant rosaris a sant Domingo i a santa Catalina de Sena, acompanyats de gent de tot estament i condició social.
Envolten la figura central el quinze misteris del rosari. La predel·la s’obri i mostra el sepulcre de la Mare de Déu morta, que es decorat amb les pintures de Jesús i dels apòstols envoltant la dormició de Maria, amb dos escuts dels paraires i amb àngels músics.

A la fornícula que va ser oberta al retaule, quan encara era a la parròquia, a mitjan s. XIX per col·locar-hi una imatge de la Immaculada, ara hi ha exposada una talla daurada i policromada de l’apòstol sant Jaume, vestit de pelegrí.

Retaule de Sant Vicenç Ferrer– 1676

És un dels millors retaules barrocs de l’església.

La pintura del centre representa a sant Vicenç Ferrer amb la inscripció: Timete
Deum et date illi honorem; venit hora iudicii eius. Aquest sant predicà a Inca els dies 18, 19, 20 i 21 d’octubre de 1413. A l’esquerra del titular, sant Bartomeu apòstol; a la dreta, sant Mateu, apòstol i evangelista. A l’àtic, santa Bàrbara.

En el centre de la predel·la es representa la llegenda del sant Novici . Davall la tela de sant Mateu hi ha representats sant Abdon i sant Senén i davall sant Bartomeu, sant Cristòfol.


Retaule del Roser – Capella fonda - s. XVII

En el retaule barroc hi ha el cambril amb l’estàtua de la Mare de Déu del Rosari. Hi ha només les pintures que representen els cinc misteris de goig (l’anunciació és a la predel·la) i el cinc de glòria (damunt el cambril hi ha la coronació de Maria). A l’àtic es representa a sant Pius V (1504-1572), papa de l’Orde dels Predicadors

Retaule de les Ànimes - s. XVII

En el nínxol central hi ha una gran pintura de Crist Crucificat amb dues ànimes amb foc purificador al costat. Tres quadres representen també el lloc per purgar els pecats abans d’entrar al cel; en un d’ells Maria n’allibera les ànimes. Hi és representat el tradicional “pont del Purgatori”.
Als dos costats es representen els sants metges Cosme i Damià, màrtirs siríacs del s. III.

A la part baixa del retaule, dins un nínxol, hi ha una petita escultura de fusta policromada que representa la Pietat.


SANT FRANCESC - INCA

L’any 1325 el Papa Joan XXII autoritzà als frares menors a establir-se a la vila d’Inca. Aquest convent fou el segon que va tenir l’orde a Mallorca i el primer a la part forana. La construcció de l’església franciscana s’inicià anys després. El 1341 l’obra havia començat. L’edificació finalitzà en temps del bisbe de Mallorca, fra Pere de Cima (1375-1390), un franciscà que probablement era inquer. L’església gòtica del s. XIV fou enderrocada a les darreries del s. XVIII i, en el seu lloc, es construí el temple actual que fou acabat a principis del s. XIX. L’any 1835 es produí l’exclaustració i , pocs anys després, el convent fou subhastat. A principis del s. XX es produí el retorn de la Tercera Ordre Regular de sant Francesc. Poc a poc els franciscans anaren comprant tot el convent que, com a conseqüència de la desamortització, havia passat a mans privades.

L’any 1937 el pare Miquel Salom, franciscà, retirà l’antic retaule major (s. XIX), obra de Bartomeu Ferrà, col·loca en el presbiteri un baldaquí i revestí les pilastres de guix adornant-les amb angelets i temes vegetals.

El 1968, el presbiteri fou reformat i retirat el baldaquí. El 1975 van ésser remodelats la plaça de davant l’església, el portal major i la façana de l’antiga porteria i escola. El 1992 l’església fou restaurada, repintada i dotada de nova il·luminació.

Exterior de l’església La façana principal és sòbria com és habitual a les esglésies mallorquines dels s. XVII i XVIII. Està folrada de pedra viva i és totalment llisa. Acaba amb una testera de línies corbes, decorada amb motllures i volutes. El portal fou construït l’any 1975, substituint el portal gòtic de la primitiva església que encara es conservava. En el timpà hi ha un relleu, obra de l’escultor Jaume Mir, que representa la impressió de les llagues a Sant Francesc. Damunt el portal a la part superior del frontis, veiem un gran rosetó i, un poc més amunt, una finestra d’ull de bou.

Interior de l’església
L’església de Sant Francesc té una sola nau de sis trams amb capelles laterals col·locades entre els contraforts. Està coberta per una volta de canó amb llunetes, enmig de les quals s’obrin finestres. La nau acaba en un absis semicircular cobert per una copinya.

A l’entrada de l'església hi ha el cor sostingut per un gran arc carpanell i una volta de creueria.

Claustre
El claustre és construí pels mateixos anys que l’església. La planta del porxo, projectada per l'arquitecte Josep d'Olesa Frates, fou afegida en els anys quaranta del s. XX.
Té forma quadrada i un alçat de dues plantes i porxo. Les quatre façanes que miren al pati estan fetes de marès. A la planta baixa hi ha, a cada costat, set arcs de mig punt aguantats per pilars que, a la part exterior, tenen una mena de pilastres que sobresurten del mur, acabades a la part superior amb piràmides i bolles. Aquestes pilastres són els contraforts de la volta d'aresta que cobreix les galeries que envolten el pati. A la planta noble s'obren tres finestres rectangulars a cada un dels costats i, en el porxo, separat de la planta inferior per una línia d'imposta motllurada, s'obren, sense interrupció, finestres semicirculars.
A una de les façanes del pati hi ha dibuixat un rellotge de sol i, en el centre, hi ha la cisterna, amb el coll de pedra viva, que du la inscripció ANY 1747.

Retaules i altres obres d’art

Dels retaulesi altres obres d’art destaquen:

Presbiteri

Presideixen el presbiteri i l’església dues escultures gòtiques: un Santcrist del s. XV i la imatge de la Marededéu-Sagrari, dita de Gràcia o dels Àngels (antiga patrona dels paraires, talla de Gabriel Mòger, de devers 1500.

Retaule de la Puríssima - 1587

Els promotors del retaule foren els ferrers , que constituïen la confraria de la Puríssima i de sant Eloi, constituïts a Inca en gremi autònom el 1596.

Presideix el retaule una talla de la Puríssima. Envolten la imatge els símbols bíblics (dels llibres sapiencials i del Càntic dels càntics). Els símbols, de dalt a baix, a la dreta són: bella com la lluna, estrella del mar, rebrot de Jessé, torre de David, font segellada, hort encerclat, palmera exaltada, lliri entre les espines; a l’esquerra: elegida com el sol, olivera plantosa, porta del cel, espill sense taca, pou d’aigües, ciutat de Déu, com un xiprer, roser plantat.
Vuit escenes de la vida de Maria són pintades en el carrers laterals. Cronològicament comencen a dalt del carrer lateral esquerre; abraç místic de Joaquim i Anna, naixement de Maria, presentació de la nina al temple, anunciació; de baix a dalt, en el carrer dret: visitació a Elisabet, naixement de Jesús, presentació de l’infant al temple, assumpció de la Verge i, en l’àtic la coronació de la Mare de Déu per mans de la Trinitat.

La predel·la és reservada a l’altre patró dels ferrers, sant Eloi (588-660). La imatge és una talla policromada i es flanquejada per les pintures de dues llegendes que sorgiren en el s. XIV: a la dreta estreny el nas d’una al·lota temptadora, que era el dimoni, cosa que es veu en els peus; i a l’esquerra ferra la pota d’un cavall després de haver-la-hi tallada, per treballar amb més comoditat. Aquesta escena ha passat a una rondalla mallorquina (Tom V: El Bon Jesús i sant Eloi)

Retaule de la Mare de Déu de l’Esperança

El retaule actual de 1934, fou projectat per Josep Moragues i tallat per Joan Simonet. Va ser pagat per la família Ensenyat, que havia introduït a Inca la fabricació industrial de teixits i que restaurà la festa de l’Esperança, patrona dels teixidors d’Inca.

El més destacat és la magnífica talla de la Mare de Déu de l’Esperança, del segle XVI, que presidia el retaule antic i que era semblant al de la Puríssima.

La Mare de Déu de l’Esperança està flanquejada per les estàtues de santa Catalina Tomàs i santa Teresa del Nin Jesús (1873-1897) monja carmelitana de Lisieux que fou canonitzada el 1925.

A l’àtic, sant Antoni abat i dos medallons que representen l’Anunciació de Gabriel a Maria

Retaule de Sant Pancraç
Aquesta titularitat és recent, arran de la darrera restauració de l’església el 1995. El retaule barroc, de gran interès, era dedicat originàriament al beat Ramon Llull, com ho demostra la predel·la, on dos quadrets representen a Ramon Llull davant el concili de Viena i apedregat en el martiri. Enmig de la predel·la s’obri un petit sagrari, que a la porta duu pintada la imatge del Salvador presentant l’hòstia eucarística.

Pere Rayó